TÚRDIDS

        -TÚRDIDS: Aus insectívores de talla mitjana i petita. Insectívors, però també frugívors, de bec fí. Tenen els ulls molt grossos en comparació a la mida del cap.

    El ropit Erithacus rubecula és prou conegut i fàcilment identificable per la seva coloració taronja al pit. Molt comú a l’hivern, actualment hi ha petits nuclis nidificants a diferents parts de Mallorca. El jove, a la tardor i a l’hivern, presenta una dèbil línia de petites taques clares als costats, a la part central-superior de les ales.

Un estival molt conegut però molt poc observat, el rossinyol Luscinia megarhynchos, és de coloració terrosa rogenca amb la coa una mica vermellosa. Mal de veure perquè s’amaga dins la vegetació espessa, és molt detectable perquè té un cant molt potent, líquid i agradable. Pot ser confós amb el sedentari rossinyol bord Cettia cetti. També canta fort amagat dins la vegetació, però és més petit i arrodonit, de coloració més grisa i amb una cella blanca fàcilment visible. El millor tret distintiu, però, és el cant: el rossinyol canta molt variat, sovint amb les síl·labes “lu lu lu” entre arrancades de sons líquids i melodiosos, mentre que el rossinyol bord repeteix una i altra vegada una sola estrofa que sol tenir tres síl·labes “Txa-ca-txà  txa-ca-txà  txa-ca-txà-txà-txà”. El cant pot variar segons la procedència geogràfica de l’au: té dialectes que, si hom els coneix, fa possible detectar i diferenciar diferents poblacions europees en el seu pas migratori o estada hivernal. 

    La blaveta Luscinia svecica és també petita, arrodonida i d’estructura molt semblant a un ropit. Presenta té dues taques vermelles a cada banda de la base de la coa (molt visibles en vol) i una cella blanca molt destacada. El mascle és inconfusible amb la taca blava del coll, tancada dins d’un doble collar negre i marró. La femella no té la taca blava i mostra un baverall de color crema enmig d’unes línies gruixudes fosques que baixen del bec cap al pit. És un migrant i  hivernant escàs de les zones humides.

    Les coarotges Phoenicurus phoenicurus i les coarotges de barraca Phoenicurus ochruros també s’assemblen estructuralment al ropit, però són més estirades de cos. Tenen, com el seu nom ho indica, el carpó i la coa de color carabassa, amb les rectrius centrals més obscures. La coarotja és un migrant abundant, sobretot a la tardor, mentre que la coarrotja de barraca és un hivernant relativament comú.

El mascle de coarotja és cridaner: gris, amb el pit vermell i la cara negre amb una taca blanca al front. El coarrotja de barraca és d’un color gris obscur general (quasi negre a la cara i pit) amb una taca blanca al centre de l’ala.

La femella de coarotja té el pit i els flancs d’un color carabassa suau, amb una clapa clara a la gargamella. La femella de coarrotja de barraca és tota grisa amb una zona rosada al cul, baix la coa.

    Una mica més petits, el traquet o vitrac Saxicola torquatus és una au sedentària i abundant a les zones obertes i de garriga, on es deixa veure atalaiat sobre una tija o una branca emetent la seva veu característic “txec-txec txec-txec txec”. aEl mascle destaca per tenir el cap negre, un collar blanc i el pit d’un vistós color taronja. La femella és més terrosa, amb un dèbil collar blanquinós. Tenen una taca blanca al centre de l’ala, visible de posats i, sobretot, al vol. El vitrac de barba roja Saxicola rubetra és relativament abundant a les migracions (sobretot durant la de tardor). És una mica més gros i estilitzat, amb una projecció de les primàries més llarga. En tots els plomatges la coloració és més arenosa o terrosa pàl·lida, destacant una vistosa línia supraocular de color blanc.

Imatges: C. cetti D. Occhiato; L. megarhynchos Juanjo Bazán ; E. rubecula B.H. Kelly ; L. svecica Juanjo Bazán, Miquel Àngel DoraPh. phoenicurus Juanjo Bazán, Maties Rebassa; Ph. ochruros D. Occhiato, Juanjo Bazán , S. torquata Miquel Àngel Dora i S. rubetra D. Tomilson i Juanjo Bazán .

 

    La primavera (o cuablanca) Oenanthe oenanthe és un migrant abundant d'aspecte arrodonit.  No passa desapercebuda perquè la seva conducta és molt detectable als espais oberts, de poca vegetació, i per la seva coa, blanca amb una barra terminal negra molt visible en vol. Els mascles tenen una màscara gruixuda fosca als ulls i el pit de color carabassa. La cuablanca rossa Oenanthe hispànica és molt més escassa. El mascle té la coloració molt cridanera, daurada clara i negra. La femella es diferencia de la primavera per tenir l’esquena de color d’arena destacant una taca fosca, poc visible, a la zona auricular. 

    La mèrlera Turdus melura és molt abundant arreu. Una mica més petites, es poden veure la pàssera Monticola solitaria i la pàssera de pit vermell Monticola saxatilis. La pàssera es veu tot l’any i no és rara a zones amb parets rocoses i d’espadats marins, mentre la pàssera de pit vermell és molt escassa en migració a les àrees rocoses de les muntanyes més altes, on algunes parelles hi crien cada any.

Els mascles de les tres espècies són de coloració molt destacada: la pàssera és de color blau obscur amb reflexes metàl·lics a la zona del cap i esquena, mentre la pàssera de pit vermell és més pàl·lid, amb les parts inferiors de color carabassa, la coa roja i una taca blanca a l’esquena. La mèrlera mascle és més grossa, de color negre lluent, amb el bec i un anell ocular molt visible de color carabassa. El cant de la pàssera és potent però suau, líquid, dolç i molt aflautat. El de la pàssera de pit vermell és semblant, però més sec. També líquid i dolç, el de la mèrlera és més variat, explosiu i dur.

Les femelles de les tres espècies són semblants, i cal fixar-se amb les diferències següents: La mèrlera és grossa i de coloració terrosa fosca, amb l’ull difícilment diferenciable dins la foscor de les plomes. La pàssera és una mica més clara, amb tonalitats blavoses a les parts superiors i té la cara, el coll i les parts inferiors de color més clar. L’ull negre és fàcilment visible i el bec és lleugerament més llarg i prim. La pàssera de pit vermell és molt més clara i pigallada, amb la coa vermella i fortes tonalitats rosades al pit i costats, amb un ull negre molt destacat a la cara. En general recorda a una coarotja, grossa i de coloració clara.

    El tord flassader Turdus torquatus és semblant a la mèrlera, però és un escàs visitant hivernal a àrees rocoses i pelades. Té les plomes de l’ala clares i lluents (que contrasten amb la negror general de l’au) amb un gran baverall blanc, molt visible als mascles i fàcilment apreciable a les femelles. El cant és una veu curta, seca i aspre repetida 3 o 4 vegades.

    El tord Turdus philomelos és molt habitual a l’hivern i prou conegut per la gent. És de coloració terrosa a les parts superiors i molt pigallada de negre a les inferiors. Quan vola es veuen els baixos de les ales (les aixelles) de color carabassa fluix. El reclam és un monòton “Tzip”. Més petit i amb una cella blanca molt visible, el tord cellard Turdus iliacus és un hivernant escàs. Les pigues de les parts inferiors són més difoses que les del tord i té els baixos de l’ala (les aixelles) de color vermell intens. El reclam és també diferent, un tsuiip suau. Notablement més gros i d’aspecte pesat hi ha la grívia Turdus viscivorus, té les parts superiors una mica més pàl·lides (grises) i les pigues de les parts inferiors són molt grosses i ben marcades. Quan vola és fàcilment diferenciable per tenir les aixelles ben blanques i unes taques blanques a cada banda de la punta de la coa. També gros, però una mica més petit que la grívia, el tord Burell Turdus pilaris és distingeix ràpidament per tenir el cap gris i l’esquena rogenca amb les parts inferiors molt barrades i brutes, sense pigues. La part inferior de les ales és també blanca i a la cara hi destaquen vàries àrees fosques que li donen l’aspecte d’estar una mica enfadat.

Imatges: O. hispànica: A. Puig i Juanjo Bazán; O. oenanthe Juanjo Bazán; M. solitarius: J. A. Rondón i Juanjo Bazán ; M. saxatilis SEO Monticola i J. Lacruz ; T. torquatus J. Peltomäki ; T. iliacus J. Peltomäki ; T. viscivorus J. Peltomäki ; T. pilaris J. Peltomäki  ,T. philomelos J. Peltomäki i T. merula  J. Peltomäki  i Miquel Àngel Dora