Anàtids II

ANATIDAE III. Comportament.

El COMPORTAMENT també ens ajuda a destriar si una ànnera és bussejadora o de superfície.

Les ànneres bussejadores “desapareixen” baix l’aigua per torbar alimentació a les aigües fondes. Arrabassen amb el bec la vegetació i llavors, en superfície, se’n alimenten. Quan han de sortir volant, sempre ho fan després d’una espectacular carrera sobre la superfície de la llacuna. Per això els agrada estar en basses d’aigua prou grans, amb espai per a poder enlairar-se després d’una carrera de 20 o 25 mts.

De bussejadores n’hi ha dues que són bàsicament marines: de costa i de ports, però que algunes vegades es poden veure a albuferes o salobrars: l’ànnera peixatera i la negreta Melanitta nigra. La primera s’assembla a un corb marí jove o un soterí, però a l’hivern (quan la podem veure) té el cap de coloració rogenca, amb el bec vermellós. La segona és petiteta, amb el cap rodó i el bec curt i gruixut. El mascle és de coloració totalment negre, i la femella és terrosa amb la galta i el coll de color clar, recordant a una femella de becvermell.

Les ànneres de superfície solament fiquen el cap i el coll (com a molt, mig cos) dins l’aigua, sempre mostrant el cul en superfície. Quan s’enlairen, “boten” literalment cap amunt. Per això poden estar tranquil.lament a canals estrets i basses molt petites.

Les bussejadores són els 3 moretons, l’ànnera peixatera i la negreta

El becvermell es troba al mig, amb característiques dels dos grups: normalment s’alimenta bussejant, però també ho fa en superfície, i quan s’enlaira ho fa pegant un bot.

Les de superfície són tota la resta: les oques, l’ànnera blanca, el collblau, el cullerot, la grisa, el siulador, el coer i les 3 setles

Anatidae iV

Anàtids marins bussejadors. Mergus serrator: Juanjo Bazán i Melanitta nigra
Altres. Phalacrocorax aristotelis: Juanjo Bazán i Podiceps cristatus: Toni Alemán

A anàtids de superfície i a anàtids bussejadors trobareu unes imatges de cullerots i de moretons, respectivament, amb el seu habitual comportament d’alimentació. Penjats de Tablas de Daimiel.

ANATIDAE IV. So i Temporada.

Una diferència molt important és el SO. La majoria d’espècies es poden identificar perfectament sense veure-les perquè les diferències són molt notables i, en algunes, ben peculiars.

Les oques tenen uns crits nasals molt forts i es poden sentir de ben enfora. Els mascles de collblau i de grisa tenen una veu semblant, però la d’aquest darrer és més seca i aguda, recordant la veu del pato Donald. El siulador mascle emet un suau “uíííouu” descendent i llarg, molt semblant a un siulet. La setla rossa fa un “priitt-priitt” curt i sec.

El “ptrrrt-ptrrrt, ptrrrt-ptrrrt” del mascle de la barbaresca és inconfusible. El cullerot recorda a una màquina d’escriure “dzp, dzp, dzp”. El mascle de moretó té un so peculiar “pgrrrr, pgrrrr”, i el del becvermell pot recordar a un oís curt i metàl·lic.

Els cants aqui vinculats són de la web Xeno-canto.

 TEMPORADA. La majoria de les espècies d’anàtids que es veuen a les nostres illes són hivernants. Solament cria el coll-blau de manera generalitzada i la resta d’espècies tenen un estatus variat que es veu reflectit a les següents taules, extretes de l’Anuari Ornitològic de les Balears del GOB. Podeu consultar l’estatus de totes les espècies aquí.

anatides status 1

status 2

Els codis de la columna Cat. corresponen a l’origen natural o naturalitzat de les poblacions nidificants.
Els codis de l’Estatus són els següents:

S: sedentari, població present tot l’any i nidificant.
E: estival, població solament present en època de reproducció (primavera i estiu).
M: migrant, població present sols en migració.
H: hivernant, població present sols a l’hivern.
A: accidental, espècie molt rara.
D: divagant, espècie raríssima que apareix molt enfora del seu àmbit geogràfic habitual.
r: rar, entre 1 i 10
e: escàs, entre 11 i 100
m: moderat, entre 101 i 1000
a: abundant, més de 1000.

Anatidae V. Coloració.

La COLORACIO és un dels trets més distintius en la identificació de les espècies, però cal anar alerta a no agafar-la com a mesura principal: les aberracions de color i la presència d’aus melàniques o leucítiques (amb plomes negres o blanques), totalment o en algunes parts, no és rara.

En casos normals, els detalls a observar són la presència, distribució i forma de les clapes i taques, el color del bec, dels ulls i de les cames i, sobretot, el “mirall” a la part posterior de les ales.

Les oques Anser anser tenen la panxa de color gris uniforme i la cara de color gris. Al vol destaquen perfectament unes àrees molt clares, de color metàl•lic, al centre de la part superior de cada ala.

L’oca carablanca Anser albifrons presenta una forta presència de barres negres horitzontals al pit i a la panxa, mentre que a la cara hi ha una àrea blanca molt visible al voltant del bec. En vol, aquesta au sembla de coloració grisa uniforme.

L’ànnera blanca Tadorna tadorna mascle té una protuberància vermella, ben visible, sobre el bec. La femella no la té, i presenta algunes taques blanques a la cara, vora la base del bec.

El collblau Anas platyrhynchos té el mirall gros, blau-cel lluent entre dues franges blanques primes. Les cames són de color taronja fort. La femella té el bec negre, tacat irregularment de taronja, mentre que el mascle adult sempre el té de color groc verdós. La panxa, al vol, és de color crema.

La grisa Anas strepera quasi no té mirall, però a la zona de les secundàries hi destaca molt una cridanera taca blanca a la part més propera al cos, vorejada de negre. Les cames són de color groguenc. El bec de la femella és negre amb les parts laterals color taronja i el del mascle és negre, però quan muda el té semblant a la femella. La panxa, al vol, és ben blanca.

becs copia

 

La femella del coer Anas acuta és de coloració general més bé clara, amb el cap i la part superior del coll més rogenca i uniforme. El mascle eclipsat té les plomes de l’esquena més llargues amb unes característiques taques negres allargades sobre fons grisenc. El bec dels mascles és negre amb els costats de color gris-cel, mentre que el de la femella és de coloració més grisa general.

Els siuladors Anas penelope són molt rogencs, amb el mirallet verd i negre, poc visible. Tenen una gran zona fosca voltant l’ull i el bec és gris. Molt més destacables són la panxa blanca i les “escates” negres i amples de l’esquena. El mascle en eclipsi és més rogenc que la femella, amb taques gris-clar a les plomes de l’esquena i unes cridaneres àrees blanques a les cobertores superiors. El bec dels mascles presenta, a la part terminal, una zona grisa clara amb la punta més fosca. Els mascles joves no tenen la gran àrea blanca a les cobertores i per això són fàcilment distingibles, sobretot en vol.

El cullerot Anas clypeata té el mirallet verd lluent i blanc, amb les cobertores alars de color gris-cel en els mascles. En eclipsi, els mascles tenen el cap més fosc, el bec negre i l’ull groc, sempre molt visible. Les femelles tenen els ulls negres i el bec de color més clar, amb tons rosats. Els exemplars joves són semblants a les femelles però tenen la coloració més terrosa i uniforme. Els mascles joves, a més, comencen a pintar l’ull de color groc.

segons mascles copia copia