SÍLVIDS

Es caracteritzen per ser insectívors i, alguns, també frugívors. Tenen la mida petita, el bec fí i el plomatge críptic (passa desapercebut, amb colors poc cridaners). Tenen, també, notables capacitats cantores.

 

De mida molt petita, la butxaqueta Cisticola juncidis és abundant i difícil de confondre: una bolla de coloració daurada amb retxes negres i una coa llarga que vola “botant”, cantant un monòton “Tzíp-Tzíp-Tzíp”. Sol viure a zones d’herbàcies altes (blat, civada, ...) i llocs on hi ha vegetació palustre (canyet, jonc, ...).

Com hem vist als Túrdids, al rossinyol bord Cettia cetti el trobarem a vores de torrents i albuferes. És petit i arrodonit, de coloració grisa i terrosa amb una cella blanca fàcilment visible. Quan canta repeteix una i altra vegada una sola estrofa que sol tenir tres síl·labes “Txa-ca-txà  txa-ca-txà  txa-ca-txà-txà-txà

A les zones humides d’aigua dolça on la vegetació és espessa, hi habita la boscarla de canyar Acrocephalus scirpaceus, de coloració terrosa amb la panxa més clara. El seu cant són una sèrie de sons secs i aspres que es repeteixen dues o tres vegades a un ritme suau “txec txec txec querr querr cresh cresh cresh crrr crrr crrr...”, emesos des de dins la massa vegetal. Semblant de coloració però més detectable per la seva mida (molt més grossa) i pel seu cant més peculiar hi ha el rossinyol gros Acrocephalus arundinaceus. Té la costum de cantar aferrat a les parts superiors de les canyes, fet pel qual és molt visible, i el seu cant és una repetició de sons semblants a la boscarla de canyar, però molt més aspres i forts: “Kar!-Kar!-Kar! Quier!-Quier! Nyaca!-Nyaca!-Nyaca! Sié!-Sié!-Sié! Quirri!-Quirri!-Quirri!...”.

Escassa en migració, amb algunes parelles criant a s’Albuferra, el boscarler Locustella lusciniodes és una mica més llarg de la boscarla de canyar i de coloració lleugerament més rogenca, amb el pit una mica més fosc. El cant és potent i monòton, molt paregut a un insecte “Prrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...”

Dibuixos: C. cetti D. Occhiato; L. luscinioides A. Maia; A. scirpaceus D. Occhiato; A. arundinaceus Maties RebassaH. pallida D. Occhiato i  H. polyglota  D. Occhiato.

De mida petita, però de coloració terrosa amb retxes negres, hi ha dues boscarles més: la boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon (present i abundant tot l’any a s’Albufera de Mallorca) i la boscarla dels joncs Acrocephalus shoenobaenus, solament observable en migració.

La boscarla mostatxuda és d’aspecte arrodonit, amb les ales curtes i amples. Es mou per la part baixa de la vegetació, prop de l’aigua. Té la coloració terrosa rogenca amb el cap molt fosc i una cella blanca molt cridanera. Les cames són ben negres. El cant és semblant al de la boscarla de canyar però és més ràpid, no és tan repetit i recorda a un rodet de canya de pescar:  Sovint conté "paraules" que recorden al rossinyol “lu-lu-lu-lu-lu...”; el so és un constant “xt xt xt xt” emès des de dins la vegetació.

La boscarla dels joncs és d’aspecte més allargat, amb les ales i la coa més llargues, de coloració més pàl·lida, amb el cap més clar i les cames de color carn (negres en la boscarla mostatxuda). El cant (rarament escoltat en primavera) és molt variat, de diferents ritmes i acceleracions, amb gran diversitat de “paraules” i  imitacions.

Dibuixos: C. cetti D. Occhiato; A. scirpaceus D. Occhiato; C. juncidis P. O'Keefee, A. schoenobaenus Juanjo Bazán i A. melanopogon D. Occhiato.

D’ambients més forestals, però d’aspecte i coloració molt semblants a la boscarla de canyar, hi ha la bosqueta Hippolais polyglota i la bosqueta pàl.lida Hippolais Pallida. Ambdues són migrants moderats i tenen el front molt llarg i aplanat. Un altre detall és el bec: molt gros i gruixut, amb la mandíbula inferior de color groc, molt contrastada amb la superior, de color negre.

La coloració de la bosqueta és una mescla de gris verd groguenc, amb les parts inferiors de color més clar i l’ull ben negre (l’ull de la boscarla de canyar és de color terrós). És una bona cantadora i els seus cants poden recordar als busquerets (als què veurem més endavant).

La segona, la bosqueta pàl·lida és grisa amb les parts inferiors blanques i l’ull de coloració marronosa. A la tardor, per diferenciar-la de la boscarla de canyar, és important mirar-li la coa: la té recta i quadrada amb les infracobertores curtes (la boscarla de canyar té la coa arrodonida, acabada en punta i les infracobertores llargues, que li donen l’aspecte de tenir un cul allargat).