Accipítrids i Pandiònids

ACCIPITRIDE i PANDIONIDAE: voltors, àguiles, milanes...

Són totes aus diürnes i de mida considerable: des dels 98 cms. de punta a punta d'ala d'una àguila d’albufera Circus pygargus fins els quasi 3 mts. del voltor Aegypius monachus. L’aspecte és rabassut i fort, amb ales llargues, el bec fort i ganxut i unes urpes poderoses.

Excel·lents voladors, alguns d'ells planegen durant hores quasi sense batre les ales, i tots tenen una vista molt desenvolupada, que utilitzen per detectar l'aliment. La majoria són caçadors, encara que alguns s'alimenten de carronya i altres de peix, com l'àguila peixatera Pandion haliaetus.

La identificació d'algunes espècies no és gaire senzilla. La semblança entre espècies de mida semblant, la diversitat i complexitat dels plomatges en algunes de elles i la dificultat d'observació (vol molt amunt i sovint a molta distància) fan necessària, moltes vegades, una gran atenció als detalls estructurals.

                            

El voltor foraster Gyps fulvus és semblant al voltor Aegypius monachus, però té les cobertores superiors i inferiors de les ales de color marró clar, la cua curta i arrodonida, amb el cap i el coll de color blanc. Quan vola en remuntada posa les ales en forma de V molt oberta, ben diferent del voltor que ho fa amb les ales ben planes. Aquest altre té la cua relativament més llarga i una mica apuntada al centre, i la coloració és molt fosca (negre pur als joves i marró fosc als adults).

L’àguila marcenca Circaetus gallicus és molt grossa i rabassuda, amb el cap gros, i es presenta ocasionalment en migració. És fàcil destriar-la per tenir les parts inferiors clares amb la part superior del pit, el coll i el cap de color xocolata. 

Una rapinyaire molt escassa, introduïda recentment Mallorca i molt rara a les altres illes, és l'àguila cuabarrada Aquila fasciata. Els joves i immadurs semblen un aligot Buteo buteo de mida grossa, amb les dues àrees clares a la part inferior de les primàries, però volen amb les ales planes i la coa és llarga i quadrada. Quan són adultes s'assemblen a l’àguila peixetera, però tenen les ales més llargues, amples i amb la vorera posterior molt recta. La cua de l'àguila peixetera és mes petita i curta, vola sovint amb les ales en forma de M molt oberta i les primàries (“dits de l’ala”) són relativament més llargues i visibles. El detall més destacat és el cap: obscur en l'àguila cuabarrada i blanc amb retxa negre sobre l'ull a l'àguila peixetera.

                                    

L'esparver (o àguila calçada) Aquila pennata de casta clara també pot recordar a l’àguila peixetera, però és més petita que aquesta. Vola amb les ales rectes i té la separació dels colors molt contrastada, amb la cua curta i sense barres. Amb bona llum es poden veure dues àrees blanques petites, com a marques, a la part anterior de les ales just al costat del cap.

La moixeta voltonera Neophron percnopterus adulta és una au amb una semblant distribució de colors a les parts inferiors, però la seva mida és més grossa. Té el cap groguenc i la seva cua acabada en punta permeten identificar-la fàcilment. Quan es jove és de coloració terrosa poc definida.

     

La casta fosca de l'esparver (o àguila calçada) és bona de confondre amb l'arpella Circus aeruginosus femella o joves, i amb la milana negra Milvus migrans. La coloració marronenca general i la mida poden ser semblants, però estructuralment són ben diferents. L'arpella és més estilitzada, d'ales i cua llargues i relativament primes, amb poc angle d'acabament entre les secundàries i les primàries.

La milana negra té les ales llargues, amb les primàries ben visibles. La cua és llarga, una mica forcada (més curta al centre que a les voreres) i molt mòbil. Té el cap de color grisenc i l'angle entre les primàries i secundàries és molt marcat. Sobre cada ala és visible una franja clara, poc cridanera, en forma de V.

L'esparver (o àguila calçada) és més compacte: la cua és més curta, el cap és més gros i les ales són relativament gruixudes. La coloració de les parts superiors sol ser molt més contrastada. Al vol, les tres espècies tenen un posat ben diferent. L'arpella té les ales aixecades en forma de V molt oberta; la milana negra ho fa en una lleugera forma de M (les primàries i el cap estan més avall que la part central de l'ala), i l'esparver té les ales planes o molt suaument corbades cap avall.

              

La milana Milvus milvus té la coloració de les parts superiors que recorden a l'esparver (o àguila calçada) però és d'ales més llargues i d'aspecte més lleuger, amb moviments menys pausats. La coloració també és més rogenca, sobretot al pit i la coa, amb el cap gris. La cua és molt forcada i llarga, i té unes grans àrees blanques a la part inferior de les primàries. Les diferències amb la milana negra són prou notables: el color general és molt més rogenc clar, la cua és molt més forcada i el vol és més lleuger, amb constants moviments de la cua.

Una espècie de mida semblant i que, com l'arpella, pot volar amb les ales en forma de V, és l'aligot Buteo buteo. Present a les migracions i escàs a l'hivern, és més compacte, d'ales curtes, gruixudes i arrodonides, amb la cua molt curta i sovint oberta en forma de mig cercle. Pot ser confós amb el vesper Pernis apivorus, d'ales i cua més llargues i primes. Aquest darrer té el coll llarg, cosa que crida l'atenció, i tres franges obscures a la cua (la darrera molt gruixuda) quan són adults. Quan vola té les ales planes o molt lleugerament corbades cap avall.

Una dificultat afegida, en aquestes dues espècies, és la gran varietat de diferents coloració de  plomatges que poden tenir (fins i tot els joves són diferents als adults). Un detall  ens és útil: la U blanca del pit sempre és present a l'aligot (encara que també a altres espècies) i mai al vesper. El vesper adult té els ulls grocs, molt cridaners, i el bec és negre. El mascle té el cap gris, mentre que la femella el té de coloració terrosa. Els joves tenen els ulls foscos i la cera (zona de carn que revolta les narius) de color groc molt cridaner.  

                        

Durant les passes migratòries i a l'hivern, tenim la possibilitat d'observar dues espècies que, degut a la seva semblança, s'han d'intentar destriar bé: l'esparver d'albufera Circus cyaneus i l'àguila d'albufera Circus pygargus. En general, les femelles d’ambdues espècies s'assemblen a les d'arpella, però són més primes i esveltes. Presenten una franja blanca al carpó i la part inferior és blanca ratllada de negre. Els mascles són tots grisos amb les primàries negres, mentre que els joves són semblants a les femelles, però amb les parts inferiors de color rogenc.

Estructuralment, l'esparver d'albufera té les ales més gruixudes que l'àguila d'albufera, amb les primàries molt més observables (l'àguila d'albufera té les ales "en punta", amb la tercera primària molt destacada i les demés poc visibles). En quan a la coloració, les femelles i els joves d’esparver d’albufera tenen el blanc del carpó més gran i destacat. Les secundàries de l'àguila d'albufera són molt més fosques, donant un aspecte general més obscur a l'ala (sobretot a la part inferior).

Els mascles d’esparver d'albufera, sensiblement més prims i estilitzats que les femelles, solament tenen negres les primàries, molt contrastades sobre el color gris-cendra general. Destaca el carpó molt visible i les parts inferiors ben blanques. L'àguila d'albufera mascle té una línia fosca a la base de les secundàries, molt visible, i rares vegades té el carpó blanc (quan li té és molt més reduït i poc observable). Presenta les parts superiors de color gris-plom i les inferiors pigallades de manera irregular.

                             

Dibuixos: C. pygargus Lars Petersson i Jan SevcikA. fasciata Stephen Daly i Mathias Schäf, B. buteo; C. gallicus Leslei Van Loo i C. cyaneus Arie Ouwerkerk. A. pennata, C. aeruginosus, N. percnopterus, A. monachus, G. fulvus, P. haliaetus i P. apivorus Juanjo Bazán