ALÀUDIDS, HIRUNDÍNIDS I MOTACÍL·LIDS

 

    -ALÀUDIDS:  Aus de mida petita que solen viure a llocs oberts.Tenen les plomes són de colors molt críptics: terrosos i grisos amb taques blanques i negres. No tenen massa dimorfisme sexual i el vol territorial és molt detectable, amb cants potents i audibles des d'enfora.

La terrola Alauda arvensis és un hivernant relativament comú que sol estar habitualment posada a camps llaurats, vinyes i sementers oberts. Estructuralment és gruixuda i allargada, té la cua llarga i les plomes del clatell s'alcen fent una petita cresta sobre el cap.

El cant és un característic “txirp txirrúp” emès en un vol ondulant i ràpid.

Present tot l’any  i també terrestre tenim la cucullada Galerida theklae. De mida més petita i estructuralment més allargada, amb un posat més elevat i sempre alerta. La cresta és més evident que la de la terrola i la coloració és més cendrosa. El bec és llarg i gruixut i la cara és de coloració més fosca, sense gens de roig a les galtes, com té la terrola. Les cames són gruixudes i no són carabassa, sinó de color rosat. A més, hi ha un detall important: no té blanc a les plomes posteriors de la coa.

El cant és una sèrie de trinats llargs, prims, ràpids i refilats, difícils de transcriure, cantats en vol a una certa altura o sobre una pedra situada dins del seu territori.

Un visitant estival semblant de coloració  i d’estructura tan allargada com la cucullada hi ha el terrolot de prat Calandrella brachydactyla, però és sensiblement més petita i fràgil, amb el bec petit i gruixut i la coa relativament curta. Té unes clapes negres a cada banda del coll sense arribar-se a tancar en collar, la panxa sempre és de color molt clar sense gaire pigues i les cobertores mitjanes, fosques, li detallen una línia obscura al llarg de l’ala quan està posada. 

El cant, emès durant un vol ondulant i a una bona altura, és un grup de trinats i sons aspres però sorprenentment líquids i melodiósos

De mida semblant i present tot l’any, la sól·lera Emberiza calandra és més arrodonida i de color gris terrós (la terrola té coloració rogenca). Les taques negres del pit són més grosses (la terrola les té molt fines i verticals) i el bec és molt gruixut (la terrola el té més prim i relativament més petit).

A més, la sól·lera és més arborícola, cantant sovint des de sobre un tronc o un arbre, amb un so trencat i semblant a un frec de claus “tuc-tuc-tuc trilirlirrilirrili”.

Bibuixos: A. arvensis JM Rabby ; C. brachydactyla Juanjo Bazán Juanjo Bazán; G. theklae i M. calandra  Maties Rebassa

 

    -MOTACÍL·LIDS: Aus allargades, de la mida d'un gorrió teulader però amb la coa molt llarga. Són insectívores i terrestres, caminant i corrent a bona velocitat.

De posat allargat, amb la coa llarga i amb les plomes de la vorera de color blanc, es pot veure la titina de camp Anthus campestris. De color clar, com l’arena, cria a àrees obertes mentre que a l’hivern migra cap a Àfrica. Té el bec molt llarg i prim, en punta, i la zona del pit sense taques massa aparents. Al cap li destaca un anell ocular blanc ben visible i una cella clara. També són  molt vistoses les zones fosques de les cobertores petites, al costat superior de l’ala. El seu cant és un metàl·lic “tri-olí” o “zri-olí”, lent i potent, efectuat sobre un posader o en un vol ondulant a poca alçada.

Les altres titines que ens visiten són migrants o hivernants, no són tan rabassubes i tenen la coa més llarga, amb els colors més destacats. La titina sorda Anthus pratensis és molt  comuna a l’hivern, pasturant entre la vegetació rassa. Té el pit molt pigallat (sembla un tord petit i estirat) i és d’un color general gris verdós, amb les plomes més externes de la coa de color blanc. El seu crits, uns “siip siip ” suaus, són molt fàcils de detectar.

En migració es poden veure dues aus que li són molt semblants: la titina dels arbres Anthus trivialis i la titina de gola roja Anthus cervinus.

A la titina dels arbres és més fàcil veure-la posada a les branques dels arbres i damunt pals i barreres. Té el bec més curt i gruixut i la seva coloració general és més groguenca amb la panxa blanca. El seu crit és un sec i curt “pzzip” molt característic.

La segona, la titina de gola roja podria no ser tan escassa com sembla perquè les seves costums d’estar vora les herbes altes la fan passar molt inadvertida, malgrat ser molt confiada i suportar pacientment la presència humana de molt a prop. El plomatge d’adult nupcial és inconfusible, amb una taca carabassa des de la cara fins al pit. És amb els joves i amb plomatge d’hivern quan ens hem de fixar en les línies clares que li baixen per l’esquena, des del clatell fins al dors. El seu crit és un inconfusible “pssiiiiii” molt suau i allargat.

L’altra que ens queda és la titina de muntanya Anthus spinoletta que, curiosament, és un hivernant habitual de les zones humides. És sensiblement més grossa que la titina sorda i de coloració molt més fosca, amb les cames de color gris verd. Amb el plomatge de cria es veu una cella blanca molt vistosa entre el cap gris i el pit rosat. El seu crit és un sonor i contundent “txiip”.

Semblant en estructura a les titines hi ha els xàtxeros. A l’hivern podem veure l’abundant i inconfusible xàtxero blanc Motacilla alba i l’escàs xàtxero cendrós Motacilla cinerea, que trobarem sempre al costat de corrents d’aigua. Aquest darrer es diferencia de l’estival xàtxero groc Motacilla flava per tenir la coa més llarga i per la coloració cendrosa de les parts superiors, amb el carpó, el cul i les cuixes de color groc.

El xàtxero groc és, com el seu nom indica, molt més groguenc a les parts inferiors. Les parts superiors són de color terrós amb matisos verds, i els mascles de la subespècie iberiae (la que cria aquí) tenen el cap gris amb una cella blanca. Els joves són terrosos amb unes brides negres molt marcades a banda i banda del coll. Els crits també són molt diferents: el xàtxero cendrós fa un fort “Tsi-tiit” mentre que el xàtxero groc emet un suau “tsii-i” .

Dibuixos: A. campestris, S He nnigs; A. pratensis T de Smit; A. spinoletta P. Trejo; A. cervinus J. KarandresA. trivialis S. Oakes; M. flava Faisca; M. cinerea Albicans i M. alba cosmin.

 

    -HIRUNDÍNIDS: Insectívors de mida petita i molt bons voladors. Tenen les ales llargues amb la coa sovint forcada. Crien a tasses fetes de fang. La majoria hiverna a Àfrica.

Els navegants més elegants dels cels illenc són, sens dubte, els cabots, les oronelles i les falzies (ja descrites en un apartat anterior). Des de sempre ens han acompanyat però sovint hi ha hagut confusió entre aquestes espècies. Les oronelles Hirundo rustica són més camperoles i tenen costum de fer el niu a l’interior dels assentaments pagesos humans. Són estilitzades, amb la coa llarga i molt forcada, amb les ales relativament amples. La panxa sempre és blanquinosa i l’esquena sempre és de color blau fosc, quasi negre, amb unes característiques taques blanques a prop de la punta de cada una de les plomes de la coa. El crit és un suau “vit” i el cant és sec però melodiós. Molt semblant, però molt escassa en migració, l’oronella coarogenca Hirundo daurica té el carpó de color rosat, mostra una zona clara que li revolta la cara i el clatell i, a la coa, no té taques blanques. Sovint és detectada pel seus crits nassals i aspres “Txuuit”.

D’estructura més arrodonida, d’ales més curtes i la coa poc forcada tenim el cabot Delichon urbicum, molt conegut pel fet de construir els nius de fang  en forma de tassa al davall dels voladissos i balcons d’algunes de les cases de la majoria de pobles. Són de color negre amb el carpó i les parts inferiors de color ben blanc.

Estructuralment semblant, hi ha dos cabots més. El cabot de vorera Riparia riparia (abundant durant les migracions) és de color terrós amb les parts inferiors blanques, on hi destaca un vistós i ample collar fosc. L’altre, el cabot de roca Ptyonoprogne rupestris, és una au que cria a les zones muntanyoses de Balears i que hiverna de manera abundant a les zones més baixes. De coloració totalment grisa terrosa, té la zona del pit més clara amb unes vistoses taques blanques quasi a la punta de les plomes de la coa.

A l’hora d’identificar pels colors podríem establir el següent mètode:

    -Parts superiors de coloració terrosa:

        - El cabot de roca té la panxa grisa i taques blanques a la punta de les plomes de la coa.

        - El cabot de vorera té la panxa i gargamella ben blanques separades per un collar fosc.

    -Parts superiors de coloració negra:

        - L’oronella té la cara fosca i la coa molt forcada.

        - L’oronella coa-rogenca té un collar de color clar, la coa molt forcada sense taques blanques a les puntes de les plomes i el carpó carabassa.

- El cabot té la coa poc forcada, el carpó ben blanc i la panxa blanca.

La temporalitat també és important en aquestes espècies: el cabot és una au exclusivament estival, el cabot de roca és habitual a l’hivern a les zones planes i cria a les muntanyes a l’estiu, mentre el que el cabot de vorera solament es veu en migració. L’oronella és estival i l’oronella coa-rogenca és exclusivament migradora, mentre que les falzies, recordem-ho, són totes estivals.

Dibuixos: Delichon urbica T. Holmgren ; Hirundo rustica J. Peltomäki ; Hirundo daurica M. Lofgren ; Riparia riparia J. Peltomäki ; Ptyonoprogne rupestris P. Pietiläinen