SÍLVIDS III

            El caçamosques Muscicapa striata (també conegut a Mallorca com a menjamosques gris, llosca, pagofigo...) és una au estival una mica més petit que un gorrió, de color gris cendra a l’esquena i amb les parts inferiors blanques. Presenta el pit una mica estriat (d’aquí li ve el nom científic) i és fàcilment detectable per ser molt confiat i permetre la presència humana molt a prop. El so és un Psii-Tx!” sec i sonor. Semblant de mida i conducta, en migració es pot veure el caçamosques negre Ficedula hypoleuca. El mascle és negre amb les parts inferiors ben blanques i una taca molt visible, també blanca, al centre de l’ala. Les femelles són grises, sense estries al pit i la taca blanca de l’ala les fan bones d’identificar.

Molt sorollosos i de coloració cridanera, els ferrericos Parus major són difícils de confondre. Grocs, amb l’esquena grisa, la cara blanca i una taca negre al pit (molt grossa als mascles, més petita i estreta a les femelles), es mouen per les branques dels arbres dels boscos i jardins. El seu cant és un viu i metàl·lic “txi txi-pà txi-txi-pà” i una xerradissa “ti-txà ti-txà”. Els joves són de colors més apagats, amb les galtes groguenques.

Més petits, de la mida d’un busqueret però molt arrodonits, amb l’esquena gris-cel, la cara molt blanca i un capell color de cel, el capferrerico blau Parus caeruleus és més d’alzinars de muntanya. Per reconèixer-los és suficient mirar la línia negra que els travessa l’ull des del bec fins al clatell (detall inexistent en el ferrerico). El cant és més suau i tremolós “tsi-tsi txeexeexee” amb alguns  sons “ti-tíi” i “si-síi”, semblant una mica al del reietó de cella blanca, però el d’aquest és més xiuxiuejat i més llarg.

La senyoreta Aegithalos caudatus és encara més petita, però la coa és molt llarga. Escassa, localitzada i mala de veure per la mida, és molt fàcil de detectar pel seu cant insistent “tx tsi tsi tsi tsi” i per la costum d’anar en grups sorollosos movent-se per les branques dels boscos mixtes d’alzinar i pinar. És de coloració terrosa, grisa i obscura a les parts superiors i cremosa a les inferiors, amb una cella negre grossa i gruixuda al cap.

Un visitant escàs a les migracions és el teixidor Remiz pendulinus. El seu hàbitat són les zones humides i es deixa veure en petits esbarts sobre la vegetació (li agraden especialment les inflorescències de la bova Typha sp.) i a les branques dels arbres. Es detecta primer pels seus típic crit, un suau i allargat “tssíiii” (cal parar atenció amb la mèrlera, que també té un xiulo molt semblant i al ropit, a la tardor, quan els joves també emeten un so molt semblant). El seu dibuix facial (una màscara negre molt visible sobre el color gris-cel del cap) provoca que sigui fàcilment identificable.

Imatges: R. pendulinus L. Pallota; A. caudatus J. Giraldo, la resta de Parus sp, M. striata i F. hypoleuca JJ Bazán