CHARÀDRIDS V. LIMÍCOLES II (Arenaria, Tringa)

El picaplatges Arenaria interpres és inconfusible. La mida és una mica més grossa que un corriol variant i té el bec curt i gruixut, de color negre. Les cames són de color taronja cridaner i al plomatge mostra una vistosa distribució colors grisos, terrosos i negres amb la panxa ben blanca.

Al vol, a més, mostra unes grans franges blanques a les ales, a l’esquena i a la cua. Sovint desapercebut, és  habitual a l’hivern a les costes rocoses de tenassa baixa, on es mou quasi a rompre d’ona. És molt confiada i es deixa acostar molt abans d’alçar el vol.

De pareguda mida hi ha tres aus més que són fàcilment observables a l’hivern i en migració.

La xivitona Actitis hypoleucos, molt fàcil de veure a la costa baixa rocosa i a ports, molls, pantalans i demés estructures creades pels humans. Estructuralment té el posat quasi horitzontal, amb el coll i les cames curtes. A més, quan camina mou repetidament la coa amunt i avall, de manera nirviosa. La coloració és molt fosca, però amb bona llum descobrirem que és terrosa daurada, amb petites taques fosques i la panxa ben blanca.

Les altres dues són una mica més grosses i estirades cap amunt, més esveltes, amb el coll més estirat i les cames més llargues: la becassineta Tringa ochropus i la valona Tringa glareola.

Estructuralment, la diferència més detectable és la llargària del bec: en la valona és igual que la del cap, mentre que la becassineta el té notablement més llarg que la mida del cap. Les cames també són una mica més llargues en la valona, sobresortint de la cua quan vola.

La coloració de la becassineta és gris fosc amb petites taques blanques a l'esquena, amb el coll i el cap més pigallat, un anell ocular molt destacat i molt poca cella blanca.

La valona és de coloració més clara que les anteriors, amb el coll i costats més pigallats i amb les cames de color groguenc. Té una cella blanca clara i molt llarga amb un anell ocular poc aparent.

Al vol, les diferències són més marcades:  

-  La xivitona té unes franges alars blanques molt evidents,

- La becassineta té el carpó ben blanc i la cua barrada, amb les parts inferiors de l’ala molt fosques.

- La valona és més clara, sense franges alars, amb les parts inferiors de les ales de color clar.

La veu també és ben diferent: la xivitona fa un sonor “tí tí tí tí tí...” molt diferent del “tuíít-luít” de la becassineta i la valona emet un suau i líquid  “guivi guivi guivi”.

DIBUIXOS: T. ochropus: M. Rebassa, Vasanthan. P.J. ; T. glareola i A. intrepres: Juanjo Bazán; Actitis hipoleucos: Drim_Esteban

 

    Dues especies habituals i que creen confusió són la cama roja Tringa totanus i la cama roja pintada Tringa erythropus. Tenen la mida d’un batallaire i són abundants durant les migracions i a l’hivern. Cal fer una puntualització amb el nom: la cama roja és la que vertaderament té les cames vermelles mentre que la cama roja pintada les té de color taronja. Però alerta! els juvenils de les dues espècies, a l’estiu i tardor, les tenen de color carabassa.

En plomatge de cria, a partir de març o abril, no hi ha problemes: la cama roja pintada és completament de color negre, amb les espatlles i costats plens de pigues blanques, però a l’hivern són molt semblants.

El detall distintiu més important és el bec: molt llarg i prim, amb la punta doblegada cap avall a la cama roja pintada, mentre que és curt, gruixut i acabat en una bona punta el de la cama roja. El color també és molt diferent: vermell amb la punta negre a la cama roja, i negre amb la meitat de la mandíbula inferior vermell, a l’altra.

En vol, són inconfusibles. La cama roja mostra una línia blanca molt visible a la part superior de les ales, mentre que en la cama roja pintada la línia és grisa i poc vistosa. En aquesta darrera espècie, les cames són una mica més llargues i surten clarament per darrera de la coa, mentre que en la primera just li guaiten els peus.

Els crits també són ben diferents: un “Tiu-uh” (o “Tiu-liu Tiu-liu”) en la cama roja i un “Tuít” (i “Tuít-tui-tuít”) en la cama roja pintada.

De mida una mica més gran que les anteriors tenim la cama verda Tringa nebularia, tota grisa amb llargues escates negres a les parts superiors i amb la panxa blanca. Com el seu nom indica, té les cames de color verd-gris. El bec és gros, gruixut i una mica recorbat  a la punta (alçada cap amunt). El crit és un sonor “Tiút tiú-tiút”.

DIBUIXOS. Tringa totanus: Maties Rebassa i wikipedia; Tringa erythropus i Tringa glareola: Juanjo Bazán; Tringa nebularia i Tringa stagnatilis: Maties Rebassa   

Notablement més petita (de mida semblant a la valona i a la becassineta), en les migracions ens visita la cama verda menuda Tringa stagnatilis. També té les cames verdoses però el bec és molt prim, llarg i ben recte. Les cames i el bec són molt més llargs que aquestes altres espècies, pel que sembla més estilitzada i elegant.

Amb el plomatge d’hivern és molt clara (de color gris cendra) amb una línia ocular blanca ben observable i amb la panxa ben blanca. Té una zona fosca a les cobertores alars (quan té les ales plegades, la zona fosca destaca sobre els costats), detall inexistent en la valona i la becassineta. Amb plomatge d’estiu té el coll i els costats pigallats, amb l’esquena molt favada de negre amb algunes coloracions terroses.