Charàdrids IV. Limícoles I (Charadrius, Calidris, Philomachus, Pluvialis.)

El grup dels limícoles és un dels més complicats per la gran quantitat d'espècies amb mides, colors, estructures i sons diferents... juntament amb semblances quasi exactes, pel que us recomano una bona òptica: uns prismàtics 10x40 (i, molt millor, un telescopi 15-40x60 com a mínim). Són un grup difícil, frustrant i apassionant al mateix temps: desanima i engresca, però mai decep. Visitar una bassa poc fonda, una albufera o un salobrar (en qualsevol temporada però sobretot a la primavera) és un repte. Però..., no és la curiositat i la superació de les dificultats el què mou als esperits científics?

--------

Començarem amb unes aus terroses (sense taques negres a l'esquena) i amb la panxa blanca, petites com a gorrions i molt rodonetes: els tiruril·los o picaplatges que, amb tres espècies que ens visiten i dues que crien a les Balears, són fàcils d'observar a quasi qualsevol zona humida i a algunes platges grans.

El tiruril·lo gros Charadrius hiaticula, l'únic que no cria a les Balears, el podem veure sobretot en migració (alguns poden passar l'hivern al salobrar...). És el més arrodonit de tots i el que té la mida més grossa. Té el bec curt i gruixut, de color carabassa amb la punta negra i les cames de color taronja vistós.

Els altres dos, els tiruril·lo menut Charadrius dubius i el tiruril·lo camanegra Charadrius alexandrinus són més petits, més allargats i tenen el bec prim i negre. Aquest darrer, tal com el seu nom indica té les cames ben negres, mentre que el tiruril·lo menut les té grogues.

A la cara i al cap hi ha un detalls importants:

  • El tiruril·lo camanegra no té el collar tancat, mentre que els altres dos sí. El mascle té el capell rogenc i una franja negra a cada banda del coll.
  • El tiruril·lo menut té una franja blanca estreta per damunt la màscara negra del front i un anell ocular de color groc, molt visible.
  • El tiruril·lo gros és notablement més fosc de coloració general, amb molt de negre a la cara i no es veu l’ull perquè no té anell ocular.

Al vol, el tiruril·lo menut adult no presenta franges alars blanques, mentre que els altres dos sí, i ben visibles.

Als exemplars joves les diferències bàsiques són:

  • El tiruril·lo menut té un anell ocular visible, sense la cella blanca, i les cames són groguenques.
  • El tiruril·lo camanegra té les cames negres i la cella blanca.
  • El tiruril·lo gros té les cames més gruixudes, de color carabassa. La coloració general és més fosca i la cella blanca és molt destacada, amb el bec gruixut i de color negre.

Els sons també són diferents:

  • El tiruril·lo gros emet un sonor "Tuuip".
  • Els altres dos tenen una sèrie de crids llargs i sorollosos, difícils de transcriure, però el tiruril·lo menut  repeteix sovint aquestes frases: “Pip-pi-rruuuuuipi” i “Pip-pi-ruípu” mentre que el tiruril·lo camanegre  repeteix sovint unes veus com “rui- riu-riu” i “riu-pi-pipipipí

Per acabar, el tiruril·lo camanegra és sedentari (es veu tot l’any) augmentant la població a l’hivern amb exemplars europeus. El tiruril·lo menut és estival nidificant, amb escassa presència a l'hivern i el tiruril·lo gros bàsicament és un migrant.

Imatges: Ch. alexandrinus, R. Ripoll; Ch. dubius, D. Vorbusch; Ch. hiaticula, J. Peltomäki, SEO

 

    De la mida dels tiruril.los hi ha els corriols, amb algunes espècies que ens visiten de manera regular. Són més allargassats que els tiruril.los, posat no tan arrodonit, i la majoria tenen “escates” fosques  ben visibles.

El més petit d'ells és el corriol de temminck Calidris temminckii. Poc habitual, és de coloració gris i s'assembla moltíssim al corriol menut Calidris minuta, que és molt comú durant les migracions i un escàs hivernant. La semblança és quasi total al plomatge d'hivern, però el corriol de temminck té el bec més prim i llarg. També, quan camina, té la cua una mica més curta que les ales, que la sobrepassen.

La coloració del coll i pit del corriol de temminck és molt fosc en tots els plomatges, amb una separació molt clara amb la panxa, ben blanca. També les cames són diferents: el corriol menut les té negres mentre que les de l'altre són més clares, de color verd-groguenc.

Amb el plomatge de cria, el corriol menut té un color rogenc amb escates negres arreu del cos, amb una línia prima molt clara en forma de V a l'esquena. El corriol de temminck és de color gris cendra amb taques petites negres, escampades irregularment a la part superior de les ales.

La veu també és diferent, destacant el crit sonor "tírrr" de corriol de temminck sobre el "tit... tit tit" suau del corriol menut.

Imatges: Calidris minuta, Marco Valentini i Luontoportti ; Calidris temminckii, Maties Rebassa.

 

Un poc més grossos, de la mida dels tiruril.los, hi ha el corriol tres-dits Calidris alba, el corriol bec-llarg Calidris ferruginea i el corriol variant Calidris alpina. El més gros és el corriol bec-llarg, amb un posat més vertical, el coll estirat i les cames relativament més llargues. Té, a més, el bec molt llarg, decurvat i prim a la punta. Els altres dos són de cos més arrodonit, amb el bec gruixut i llarg al corriol variant (menys, però, que el del corriol bec-llarg) i curt i recte al C. tres-dits.

En plomatge d’hivern, el corriol tres-dits és de coloració molt blanquinosa amb una taca molt observable, de color negre, a la part de davant de l'ala, al costat. Els altres dos són de color gris amb les parts inferiors blanques, amb el coll gris al corriol variant i ben blanc al corriol bec-llarg.

En vol, el corriol tres-dits mostra les ales molt fosques amb una cridanera línia alar blanca, ben contrastades amb el cos clar, i el carpó és gris amb dues zones blanques a cada costat. El corriol variant té el carpó semblant, però és més fosc general i les línies alars són més dèbils. El corriol bec-llarg té el carpó ben blanc (detall característic) essent de coloració general una mica més clara que l'anterior.

En plomatge de cria destaca la panxa negra del corriol variant i la ben blanca del corriol tres-dits. El color vermell rovell de les parts inferiors són típiques del corriol bec-llarg amb una petita taca blanca, molt clara, a les galtes, just a la base del bec.

Normalment, el corriol tres-dits és escàs, veient-se a platges i zones arenoses obertes, amb una constant activitat corredora. Els altres dos es veuen a zones humides interiors i són molt menys actius, essent abundants en migració. El corriol variant és també un escàs hivernant.

Imatges: Calidris alpina, LuontoporttiWading i L. Pipckim; Calidrs alba, Maties Rebassa iJuanjo Bazán; Calidris ferruginea, J.A. Arregui, Lynxed i Amar-Singh

 

Els fuells són grossos, de la mida d'un colom, amb el posat aixecat i el cap molt rodó. A les Balears ens visiten dues espècies a l’hivern, una d’elles relativament abundant als camps i conreus d’interior: el fuell Pluvialis apricaria. L’altre és més escassa i solament es deixa veure a les zones humides, és el fuell gris Pluvialis squatarola. Malgrat siguin de mida semblant, el f. gris és lleugerament més gros, amb el cap rabassut i el bec més gruixut (detall molt important).

En plomatge de primavera, les característiques de color més destacades són les parts superiors grises i les inferiors negres. Les diferències de coloració s'han de cercar al cap: ben blanc amb una mica de capell gris, al f. gris, i fosc amb una línia blanca vorejant el negre de la cara i el coll al fuell.

Aquesta línia blanca li davalla pels costats i es junta al cul, cosa que no passa al fuell gris, que té els costats ben negres. L'esquena és prou diferent a les dues espècies: molt favada de blanc i negre al f. gris i daurada amb taques negres al fuell. El plomatge d'hivern és molt menys cridaner, de color rogenc terrós general el fuell i més grisenc al f. gris, amb una clara cella blanca i una taca del mateix color, ben visible, vora la base del bec.

Els joves semblen molt als adults en plomatge hivernal, però tenen l’espatlla de color més terrós amb les “escates” de les cobertores molt grosses i marcades, en forma de v. El jove del fuell sempre té el pit i el cap de color daurat, mentre que el del f. gris és gris en general.

El crits són forts i molt líquids, però subtilment diferents: els del fuell solen tenir dues o tres síl·labes “pu-pííu” o “plí-plu-íí”, mentre que el del f. gris és un monosil·làbic i llarg “pliiiuíí”.

El batallaire Philomachus pugnax i el corriol gros Calidris canutus poden assemblar-se en mida i coloració general però el batallaire és més esvelt, amb el coll i les cames més llargues. El bec és també més llarg i una mica corbat cap avall. Les plomes del cos són terroses amb unes "escates" negres i grosses molt característiques a l'esquena i als costats, (el fuell és més gris-daurat amb unes taques molt petites negres). Tenen, a més, una línia ocular fosca que és inexistent als fuells.

El corriol gros, un migrant molt escàs i que solament es veu a zones humides, és estructuralment més semblant als fuells: la forma és més arrodonida i té el coll i les cames curtes, però és de mida més petita i el bec, també recte, és més llarg i prim. La coloració (a l'hivern) és d'un gris clar uniforme a les parts superiors, sense les pigues negres del fuell gris, amb el carpó pigallat (ben blanc en aquest) i l'aixella ben blanca. En plomatge nupcial té la cara, el pit i la panxa de color vermell rovell.

Al vol hi ha unes diferències molt notables: el fuell té una dèbil línia alar blanca i les aixelles ben blanques. El f. gris té una línia alar molt clara i visible que arriba fins a les darreres secundàries, té el carpó blanc i les aixelles ben negres. El batallaire en vol mostra el carpó xapat amb dues àrees blanques a cada costat, (semblen dos ous de colom). És un visitant regular i comú durant les migracions i, pot ser també, un escàs hivernant.

Calidris canutus: Jari Peltomäki i Pep Manchado , Philomachus pugnax: Peter LaTourrette  i Antonio Puig , Pluvialis squatarola: wikipedia, René Dumoulin i Maties Rebassa , Pluvialis apricaria: Maties Rebassa  i Jari Peltomäki