CHARÀDRIDS V. LIMÍCOLES III (GALLINAGO I VARIS)

    El sebel.lí Burhinus oedicnemus i la garsa de mar Haematopus ostralegus, així com l’avisador Himantopus himantopus i el bec d’alena Recurvirostra avosetta, no necessiten massa comentaris pel seu inconfusible aspecte. Sols afegirem que els avisadors mascles tenen l’esquena de color negre lluent mentre les femelles la tenen d’un color negre gastat o amb matisos terrosos. Els joves tenen les cames verdoses fins el primer any.

Les juies de prat Vanellus vanellus no presenten problemes d’identificació, com tampoc la guatlereta de mar Glareola pratincola, que sembla una llambritja terrosa o a una oronella gegant.

Dibuixos. B. oedicnemus N. Trujillo ; H. ostralegus B. Belchey ; H. himantopus Miquel Àngel Dora ; R. avosetta P. Carreño ; V. vanellus A. Povedano ; G. pratincola M. Isern

 

    Estructuralment diferents hi ha la cega Scolopax rusticola, el cegall Gallinago gallinago, el cegall reial Gallinago media i, més petit i allargat, el cegall menut Lymnocryptes minimus. La cega i el cegall són hivernants relativament comuns, el cegall menut és escàs a l'hivern i a les passes migartòries mentre que el cegall reial és molt rar en migració.

Són aus amb unes característiques físiques molt concretes: tenen el posat horitzontal, les cames molt curtes i el bec llarg, semblant que van geperuts. Tots s’assemblen molt, pel què cal saber que les diferències importants estan en:

- la mida: la cega és tan gran com un colom, mentre els altres tres són molt més petits.

- l’hàbitat: la cega és exclusivament forestal (alzinars o pinars humits i espessos) mentre que els altres són típics de zones humides de poca fondària (albuferes, salobrars).

- el bec: el cegall el té llarguíssim: més de dues vegades la mesura del seu cap, mentre que el cegall menut el té molt més curt i relativament més gruixut, sobretot a la punta. La cega i el cegall reial el tenen més gruixut i relativament menys llarg.

- la coloració: quan vola, la cega no mostra cap àrea blanca a la part superior del plomatge, el cegall reial té dues taques blanques molt grosses a cada vora de la coa i unes línies clares longitudinals  al centre de les ales. El cegall i el cegall menut tenen una línia blanca a la part del darrera de les ales, visible al vol.

Tots tenen l’esquena molt barrada, però el cegall menut és una mica més fosc, amb unes línies grogues longitudinals gruixudes i molt visibles.

Dibuixos: B. oedicnemus N. Trujillo ; S. rusticola C&Jurado ; L. minimus A. Audevard ; G. gallinago Maties Rebassa ; G. media Juanjo Bazán.

Una altra diferència important està en la manera de prendre el vol: el cegall parteix ràpidament amb una ziga-zaga mentre emet un crit esqueixat. El cegall reial i el cegall menut s’aixequen més tard, quasi a baix dels nostres peus, silenciosament i amb el vol recte, tornant a baixar als pocs metres.

 

    Els limícoles més grossos que habitualment ens visiten són les curleres i els cegalls de mossón. Dels primers, el més aparent és el bec gran i llarg corbat cap avall. Dels segons, el mateix, però més o menys recte.

El cegall de mossón coa negra Limosa limosa, és més gros que una cama verda. Té el bec gruixut i llarg, quasi el doble de la llargària del seu cap en les femelles, que solen ser una mica més grosses que els mascles (les aus de la raça L. l. islandica tenen el bec sensiblement més curt). En alguns exemplars, el bec està lleugerament recorbat (amb la punta cap amunt). Estructuralment semblants, encara que de mida una mica més petita, el cegall de mosson coa roja Limosa lapponica té el bec clarament recorbat i el tars de la mateixa mida que la tíbia, fet que provoca que les cames semblin curtes i el cos més gran. Com a l’espècie anterior, els mascles són més petits que les femelles.

Amb el plomatge estival, el c. m. coa negra es vesteix d’un color taronja suau al cap, al coll i al pit; les parts inferiors estan molt barrades de blanc i negre i les superiors són grises amb algunes escates grosses de color negre. El mascle del c. m. de coa roja té una coloració molt més vermellosa a les parts inferiors del cos, arribant-li fins a la cua, i les parts superiors estan fortament escatades de negre. La femella té les parts inferiors blanques.

Amb el plomatge hivernal, el c. m. coa negra és gris a les parts superiors mentre que el c. m. coa roja vesteix un gris més clar amb estries al coll i les parts superiors, de color terrós.

En vol, les diferències són rotundes: una ampla línia blanca recorre les parts superiors de les ales del c. m. coa negra, que també té, com el seu nom indica, la punta de la cua de color negre. El c. m. coa roja té les ales grises amb el carpó blanc i la coa finament barrada.

Dibuixos: L. limosa  R. Lather , Juanjo Bazán i G. Arkemheen ; L. lapponica Néstor Carda i M. Varesvo

La curlera Numenius phaeopus és de mida i coloració semblant al cegall de mossón coa roja, però el bec llarg i decurvat (cap avall) com una falç, el diferencia a la perfecció. A més, té una línia negra sobre l’ull i un capell del mateix color, donant-li un aspecte facial molt característic. Al vol són molt semblants i cal mirar el bec, corbat cap avall, i la coloració general, una mica més fosca.

La curlera reial Numenius arquata és més grossa, amb el bec molt més llarg (unes tres vegades la llargària del cap, mentre que la curlera no arriba a les dues), semblant a una falç molt prima. No té marques fosques a la cara i quan vola és de coloració més clara.

Dibuixos: N. arquata Miquel Àngel Dora  ; N. phaeopus

La millor manera de detectar la seva presència és amb el cant, inconfusible en les dues espècies. La curlera emet un sonor “bibibibibibibi”, i la curlera reial xiscla un crit semblant al seu nom “cuuur-lií” així com un líquid “uu-iíp”, recordant una mica al cant del sebel·lí..