Anàtids I

ANATIDAE I: oques, ànneres, cignes

Totes les aus d’aquest grup estan molt estretament lligades a l’aigua: presenten els dits amb membranes, les plomes impermeables i una excel·lent capacitat natatòria i de vol. Tenen el coll llarg (però sovint el porten arrufat), unes cames curtes i uns cossos molt compactes, arrodonits i allargats en forma cilíndrica.

L’alimentació sol ser vegetal, però n’hi ha de pescadores i d’altres que poden alimentar-se de petits invertebrats i de crustacis.

La coloració no és discreta i el dimorfisme sexual és quasi general en la majoria de les espècies, amb espectaculars coloracions dels mascles i un mimetisme quasi perfecte de les femelles, que les serveix per passar desapercebudes quan crien.

Hom pot pensar que la producció de les proteïnes que coloren les plomes és un esforç que les femelles no poden sumar a la gran despesa energètica que suposa haver de pondre, en molts de casos, més d’una dotzena d’ous en quasi dues setmanes, i fer una segona posta si hi ha hagut la pèrdua de la pollada. En canvi els mascles, empren aquesta coloració viva com a símptoma de bona salut i de potencial genètic.

Identificar els mascles adults de quasi totes les espècies no és gaire problemàtic a l’hivern i a la primavera, però quan muden i queden en plomatge “d’eclipsi”, a l’estiu i a la tardor, la cosa es complica perquè s’assemblen molt a les femelles i als joves. A més, la semblança entre les femelles de la majoria d’espècies és gran i convé estar atent per identificar-les correctament.

El detall més segur, a les ànneres que s’alimenten a la superfície, és el “mirallet“, zona posterior i superior de les secundàries. En aquesta part del plomatge, relativament fàcil de veure quan l’animal vola (i sobretot d’aturada, quan s’està fent el plomatge net), hi ha unes bandes de coloració viva amb reflexes metàl·lics molt diferents d’una espècie a l’altra. Però no sempre és possible observar-ho amb claredat. Moltes vegades, quan l’ànnera està nedant, només veurem una taca molt petita a la zona mitjana del cos de l’animal… o no la veurem perquè les cobertores la tapen.

I també hi ha les ànneres que es capbussen, que en lloc de “mirallet” tenen una franja de coloració clara a la part posterior de les ales…

En tots els casos, cal seguir un metòdic procés d’identificació que tractarem en les propers comentaris.

Dibuix: Oca, cullerots i cetles rosses: Toni Alemán

ANATIDAE II. Mida i Estructura I

Començant per la MIDA, hi ha diferències molt notables entre les oques Anser anser, i la resta d’anàtids. Dels de mida mitjana-petita, els més grans són les ànneres blanques Tadorna tadorna i les més petites les cetles rosses Anas crecca.

Dibuix: Anas crecca: Julia Sempere, Anser albifrons, Anser anser i Tadorna tadorna: Néstor Carda

L’ESTRUCTURA és un punt fonamental en la identificació: Les oques tenen el cap gros, amb un bec llarg i gruixut, mentre que l’oca carablanca Anser albifrons (molt rara en els darrers anys) té el cap molt arrodonit i el bec petit.

El coll-blau Anas platyrhynchos és robust i gros. Té el cap molt gran, amb el bec llarg i rabassut. La grisa Anas strepera és molt semblant al coll-blau, però una mica més petita, amb el cap molt arrodonit, el bec més curt i sensiblement més prim. Una altra diferència és que quan fiquen el cap dins l’aigua per alimentar-se, tenen la cua apuntant cap amunt i no torta com el coll-blau.

El coer, o grisa collerada Anas acuta és una ànnera allargada i estilitzada, amb el coll llarg i les plomes de la cua molt llargues (més en els mascles que en les femelles). El siulador Anas penelope té el cos molt compacte, amb el cap molt rodó i el bec molt petit. El cullerot Anas clypeata té un bec gros i pla inconfusible, amb el cul relativament aixecat, creant un angle molt pronunciat entre el cap i l’esquena.

Dibuix: Anas penelope: Bob Steele,   Anas acuta: Manuel Estébanez,   Anas strepera,    Anas clypeata Gudmundur Geir, Anas platyrhynnchos: Julia Sempere,

ANATIDAE III. Estructura II

La cetla rossa Anas crecca és menuda, amb el cap arrodonit, mentre que la barbaresca o cetla blanca Anas querquedula té el cos una mica més allargat, el front més angulat i un bec una mica més llarg i relativament gruixut.

La cetla marbrenca (o rosseta) Marmaronetta angustirostris també és menuda i destaca pel coll molt prim. Té el cap molt rodó i relativament gros, amb el bec molt llarg i amb la falsa sensació d’estar una mica corbat cap amunt. La femella de bec-vermell Netta rufina és més grossa, amb el coll robust, el bec gruixut i la coa baixa, sense sortir de l’aigua (detall típic de les ànneres capbussadores).

setles copia

Dibuix: Anas crecca: Robin Chittenden,   Marmaronetta angustirostris: Borja Martín,   Anas querquedula:

Les ànneres bucejadores, les que per alimentar-se es capbussen completament dins l’aigua, solen ser més bé petites, amb el cul quasi sempre en remull (difícilment s’observa la cua). La més comuna és el moretó Aythya ferina, que té una mida mitjancera, un cos molt compacte i un cap triangulat amb el front molt pla i un bec relativament gruixut. El moretó de puput Aythya fuligula és més petit, amb el cap rodó i una cresta baixa i curta, però observable, a la part superior del clatell. La parda Aythya nyroca té el cap completament triangulat, notablement diferent de la resta de moretons.

L’ànnera peixatera Mergus serrator es pot confondre amb un soterí gros o amb un corb marí jove, i en parlarem més endavant.

anatidae II buceja copia

Dibuix: Aythya ferina: Marc Fasol,     Aythya fuligula ,       Aythya nyroca: Paul Cools,      Mergus serrator: Juanjo Bazán,      Netta rufina: Toni Alemán