Falcònids
Els falcons són de mida petita i, la majoria, de vol molt ràpid. Per aquests motius, els elements estructurals són essencials a l’hora de la correcta identificació. És important tenir en compte que les femelles són més grosses que els mascles i que la coloració pot variar en algunes espècies.
El falcó peregrí Falco peregrinus és la més grossa i rabassuda de totes les espècies. Té el pit gruixut i les ales són amples i relativament curtes. La cua també és curta. A la cara s’hi destaca una bigotera grossa, molt contrastada, amb el coll i pit de color ben blancs. El falcó marí Falco eleonorae és de mida semblant, però té les ales més primes i l'angle entre les secundàries i les primàries és molt marcat (habitualment sembla una àncora de vaixell). La cua és llarga i prima, i la coloració general és molt més fosca, amb la bigotera menys marcada. Tenen dues formes de coloració, la fosca (tot negres) i la clara (amb les secundàries una mica més pàl·lides i la panxa rogenca amb les infracobertores caudals de color vermell rovell). És un visitant primaveral i estival, amb concentracions relativament abundants (de desenes d’exemplars) als indrets on cria.
El falconet Falco subbuteo és estructuralment molt semblant al falcó peregrí, però és sensiblement més petit, amb les ales més primes i relativament més llargues, presentant les parts inferiors molt més pigallades. La seva costum de caçar insectes i menjar-se'ls al vol és també una bona manera de destriar-los, cosa que fan sovint. A més, els adults presenten una zona vermella al ventre i a les cames.
La costum de menjar insectes al vol també la té el falcó marí, a la primavera i a l’estiu. El falconet es destria d’aquest per la mida més petita, per tenir una gran bigotera molt visible i perquè només té vermell al baix ventre, mentre que els exemplars rojos de falcó marí hi tenen també el pit i la panxa.
De mida més petita hi ha l'esmerla (Falco columbarius), quasi sense bigotera (detall molt important) i amb les ales curtes i amples. Els mascles tenen les parts superiors de color blau fosc, amb una ratlla obscura al final de la cua. El vol és molt ràpid i recte, normalment a poca altura, amb batudes d'ales enèrgiques i estones de planeig Les femelles i joves tenen les parts superiors de color gris-terrós amb les parts inferiors molt pigallades i la cua barrada, poc visible a les parts superiors. Les femelles i els joves poden semblar-se a un falcó peregrí jove però la mida és més menuda, tenen la coa més llarga i són de coloració més fosca al coll i la cara, sense bigotera.
El falcó cames-roges Falco vespertinus també és de mida petita. La cua és llarga i notablement barrada. El mascle és fàcil de reconèixer per la coloració blau fosca uniforme, amb la cara ben fosca sense bigotera. Té una petita i concreta zona vermella al ventre (molt més ampla i difusa al falcó marí de casta clara). Les femelles tenen les parts inferiors de color crema-carabassa, amb una bigotera molt petita i una zona blanca, molt observable, a les galtes i al coll.
Un altre detall, fàcil d'observar quan l'au està posada, és que els adults tenen l'anell ocular, la part carnosa del bec i els peus de color vermell.
El xoriguer Falco tinnunculus femella i jove són una mica més gran que els falcó cames-roges i que l'esmerla. Tenen les parts superiors de color rogenc molt pigallades de negre, amb les primàries molt fosques (detall que les caracteritza), i la cua és relativament més llarga. Són sedentaris (es veuen tot l'any) mentre que el falcó cames-roges és un migrant i l'esmerla una hivernant escassa. Un detall molt observable del xoriguer és que queda aturat a l'aire, amb bategades d'ales ràpides, cercant menjar (aquest comportament també el té el falcó cames-roges). El reclam és una sèrie ràpida de crits molt sonors "quii-quii-quii-quii-quii", mentre que el de l’altre falcó sedentari, peregrí, és més lent i llarg "quiiiiii-quiiiiiii-quiiiiiiiiii" amb un augment de to en acabar el crit.
El xoriguer menut Falco naumanni és molt escàs a les migracions. Són molt semblants al xoriguer però els mascles es diferencien per tenir les parts inferiors notablement més blanques i les superiors amb molt poques taques negres a l’esquena. El cap, la coa i la part central de les ales són d’un color de cel molt contrastat i fàcil d’observar.
Un altre rapinyaire petita és el falcó torter Accipiter nisus. Escassa a les migracions i a l’hivern, és la més forestal de totes. Destaca sobretot per les parts inferior molt barrades i per les ales, amples i arrodonides. Les superiors són de coloració grisa, amb una dèbil línia clara a la cara, sobre l’ull.
Imatges: A. nisus Jugal Tiwari, F. naumanni Chiana Lara, F. tinnunculus, F. peregrinus Mark Bradley, F. columbarius Schans Chistensen, F. subbuteo, F. vespertinus, F. eleonorae i A. nisus Juanjo Bazán, F. tinnunculus Néstor Carda
