ARDEIDAE I: queca (o bitó), orval i quequí (o suís).
Quasi tots els agrons són aus de talla gran (o molt gran) i la majoria habiten en zones humides, però no és rar veure’n als ports i a la costa. Per alimentar-se han desenvolupat unes cames i un coll molts llargs, amb un bec punxegut per a capturar, des de fora de l’aigua sense banyar-se, els peixos i els petits vertebrats dels quals s’alimenten.
Tenen una coloració molt variada, des del blanc pur fins el roig-fosc brut, i sembla que aquests colors poden anar lligats a les estratègies alimentàries: els de colors clars solen alimentar-se al mig de les basses, on són més invisibles pels peixos que, des de dins l’aigua, veuen el cel de color clar. Mentre, els de coloració fosca ho solen fer des de les voreres, dissimulant-se dins vegetació que l’envolta.
Dins dels agrons hi pot haver confusions entre la queca (o bitó) Botaurus stellaris i els joves d’’orval Nycticorax nycticorax.
Les dues espècies tenen costums crepusculars i són de coloració terrosa, però la queca és gran, de color d’arena amb taques allargades de color negre, capell i “bigotis” negres molt marcats. Té les plomes del coll sovint estufades, fent que sembli un coll curt i gruixut.
De mida més petita, els orvals joves són de color gris-marró general, amb clapes arrodonides de color blanc i distribuïdes de manera regular per les parts superiors del plomatge.
La queca vola amb el cap lleugerament més baix que la vertical del cos, semblant geperut, i amb uns enormes peus en els que els dits són molt visibles. L’orval és més equilibrat al vol, amb el cap al mateix nivell que el cos, i els peus són petits.
El cant territorial de la queca és semblant a una sirena de vaixell: un greu i profund “buh..buuuuub….” repetit vàries vegades, quasi sempre abans de l’auba. El crit de l’orval és també molt característic: un sonor “cuòc” o “cuàc” emès sovint quan vola.
La queca és una espècie solitària, extremadament discreta i viu amagada dins la vegetació inundada: canyet, bova, jonc…, quedant-se parada i immòbil quan hi ha algun perill a prop. L’orval, en canvi, és molt més observable per la seva costum de dormir en grups als arbres i per la tendència a sortir volant quan és molestat.
El quequí (o suís), Ixobricus minutus, sobretot les femelles i joves (molt terrosos) s’assemblen a una queca, però la seva mida, més petita que un colom, és suficient per a destriar-lo. Els mascles adults tenen l’esquena de color negre lluent, molt contrastada amb la cara i els costats, molt clars. Viuen amagats entre la vegetació que voreja els canals i les llacunes, i el cant territorial del mascle és un “groo…” semblant al lladruc d’un ca, però el crit més característic és un ràpid “qué-qué-qué-qué…”
