Ardèids

ARDEIDAE I: queca (o bitó), orval i quequí (o suís).

Quasi tots els agrons són aus de talla gran (o molt gran) i la majoria habiten en zones humides, però no és rar veure’n als ports i a la costa. Per alimentar-se han desenvolupat unes cames i un coll molts llargs, amb un bec punxegut per a capturar, des de fora de l’aigua sense banyar-se, els peixos i els petits vertebrats dels quals s’alimenten.

Tenen una coloració molt variada, des del blanc pur fins el roig-fosc brut, i sembla que aquests colors poden anar lligats a les estratègies alimentàries: els de colors clars solen alimentar-se al mig de les basses, on són més invisibles pels peixos que, des de dins l’aigua, veuen el cel de color clar. Mentre, els de coloració fosca ho solen fer des de les voreres, dissimulant-se dins vegetació que l’envolta.

Dins dels agrons hi pot haver confusions entre la queca (o bitó) Botaurus stellaris i els joves d’’orval Nycticorax nycticorax.

Les dues espècies tenen costums crepusculars i són de coloració terrosa, però la queca és gran, de color d’arena amb taques allargades de color negre, capell i “bigotis” negres molt marcats. Té les plomes del coll sovint estufades, fent que sembli un coll curt i gruixut.

De mida més petita, els orvals joves són de color gris-marró general, amb clapes arrodonides de color blanc i distribuïdes de manera regular per les parts superiors del plomatge.

La queca vola amb el cap lleugerament més baix que la vertical del cos, semblant geperut, i amb uns enormes peus en els que els dits són molt visibles. L’orval és més equilibrat al vol, amb el cap al mateix nivell que el cos, i els peus són petits.

El cant territorial de la queca és semblant a una sirena de vaixell: un greu i profund “buh..buuuuub….” repetit vàries vegades, quasi sempre abans de l’auba. El crit de l’orval és també molt característic: un sonor “cuòc” o “cuàc” emès sovint quan vola.

La queca és una espècie solitària, extremadament discreta i viu amagada dins la vegetació inundada: canyet, bova, jonc…, quedant-se parada i immòbil quan hi ha algun perill a prop. L’orval, en canvi, és molt més observable per la seva costum de dormir en grups als arbres i per la tendència a sortir volant quan és molestat.

El quequí (o suís), Ixobricus minutus, sobretot les femelles i joves (molt terrosos) s’assemblen a una queca, però la seva mida, més petita que un colom, és suficient per a destriar-lo. Els mascles adults tenen l’esquena de color negre lluent, molt contrastada amb la cara i els costats, molt clars. Viuen amagats entre la vegetació que voreja els canals i les llacunes, i el cant territorial del mascle és un “groo…” semblant al lladruc d’un ca, però el crit més característic és un ràpid “qué-qué-qué-qué…”

Dibuix: B. stellaris: Nick Dean,  i Juanjo Bazán,   N. nycticorax: Mauro Rodiño  i P.N.Doñana,    I. minutus: kuwaitbirding.blogspot.com.es i Ryzhkov Sergey,

ARDEIDAE II. Agró blanc, agró blanc gros, esplugabous, toret i THRESKIORNITHIDAE I. Becplaner.

Hi ha un parell d’agrons de coloració blanca, que sovint ens poden confondre: l’agró blanc gros Egretta alba (probablement l’agró més gran dels que habitualment ens visiten) té el bec de color groc amb les cames i els peus negres. El seu coll és molt llarg i arreplegat en una S molt marcada. Semblant hi ha l’agró blanc Egretta garzetta, però és molt més petit, amb el bec prim i llarg de color negre i els peus de color groc-llimona. El coll és més curt i molt més elegant, passejant sobre el cap una ploma llarga i prima que li penja clatell avall.

Molt similar a l’agró blanc, però amb el cap més arrodonit i d’aspecte un poc geperut, hi ha l’esplugabous Bubulcus ibis, que sempre té els peus negres i el bec curt de color groc-taronja. Sol ser més terrestre i poques vegades està amb els peus dins l’aigua. Al vol es diferencien perquè l’agró blanc té les ales una mica més llargues i les cames surten més per darrera de la cua. A més, l’esplugabous vola amb les ales una mica més corbades cap avall i les batudes són més ràpides.

En la primavera, l’esplugabous canvia de color i l’esquena, el coll i el cap es tornen de color taronja. Llavors pot semblar-se un al toret Ardeola ralloides, però aquest és sensiblement més petit i amb el posat molt més estilitzat. Sol caminar quasi perpendicular al terra, amb el coll estirat. Té el bec llarg (de color de cel amb la punta negre a l’època de cria) i unes plomes llargues de color grisenc al cap. L’esquena i la part superior de les ales és sempre de color crema als adults i terrosa als joves. Al vol destaquen el coll, el cap i el bec, molt estirats, amb un cos relativament petit.

També de color blanc, amb una mida sensiblement superior a l’agró blanc, és possible observar en migració al becplaner Platalea leucorodia. De cames més llargues i d’ales una mica més amples, el detall més diferencial és el bec, llarg i gruixut, en forma de pala. Quan vola, ho fa amb el coll estirat i una mica caigut. Els joves (molt semblants als adults) tenen el bec de color gris-rosat i unes taques negres a les puntes de les ales, fàcils de veure quan estan volant.

Dibuix: E. alba: Lubomir Hlasek i Ruggero Brasacchi,   P. leucorhodia: Julia Sempere  i Manolo Cabalga,   E. garzetta: Néstor Carda  i Toni Alemán,   B. ibis: Ken Billington , Gary Kramer i Toni Alemán,   A. ralloides: KistodoulosMakris  i Toni Alemán

 

ARDEIDAE III. Agró roig i agró gris (o d’hivern)

Aquestes dues espècies, malgrat ser de diferent coloració, poden ser confosos en vol.

El primer, l’agró roig Ardea purpurea, és sensiblement més petit i fosc, de coloració vermell rovell. Quan vola, ho fa amb les ales notablement arquejades i té el coll més visible, molt arquejat en forma de S. Els peus són relativament grossos (amb els dits ben visibles) i el bec quasi sempre apunta cap avall.

L’agró gris (o d’hivern) Ardea cinerea, com el seu nom indica, és de coloració més cendrosa. Quan vola bat les ales més estirades, més planes i de manera més suau. Els peus són relativament petits i el bec, molt gruixut i que es transparenta a contrallum amb una coloració rosada, sol portar-lo recte, en la mateixa horitzontal que el cos.

Els joves de l’agró roig són terrosos amb llistes negres, mentre que els de l’agró gris són més clars, amb el coll blanc.

Una altra diferència està en el comportament: si l’agró roig pesca sobretot des de la vorera, amagat entre la vegetació, a l’agró gris li agrada més pescar enmig de les basses i a llocs més descoberts.

Dibuix: Ardea cinerea: Sergio de Carabias sergiodecarabias.blogspot.com, Danielle Occhiato http://www.pvase.com i http://www.europamadarai.hu, A. purpurea: fasciatus http://www.photodigiscompig.com, Bence Mate http://www.hidephotography.com i O. Tzimoulis bird-guide.l-studio.gr

 
THRESKIORNITHIDAE II: cel.lot (o ibis negre) CICONIIDAE: cigonya i cigonya negra

 En els darrers anys és fàcil observar algun cel.lot Plegadis falcinellus. És una au que no ha de presentar cap problema d’identificació, excepte quan vola: de color fosc, recorda una corpetassa, però és més petita, amb el bec corbat i prim, i el cap una mica tirat cap avall. Posa les ales arquejades, batent-les ràpidament, amb els peus que li surten per darrera la cua.

La cigonya blanca Ciconia ciconia i la cigonya negra Ciconia nigra, són observables en migració i es diferencien de les altres aus per la seva mida d’ales, molt més grosses i amb les primàries molt destacades (com les de les rapinyaires). La cigonya negra és una mica més petita i sols té color blanc a la panxa. Els joves de les dues tenen el bec i les cames de color fosc, mentre que els adults les tenen de color vermell.

Dibuix: P.falcinellus: Brauner Sichler http://www.fotocommunity.de , C. nigra: andalucianguides.blogspot.com.es, C. ciconia: andalucianguides.blogspot.com.es